ENGRACIA CROS

ENGRÀCIA CROS SERRAT

 

“Em vaig sentir molt realitzada quan vaig descobrir l’ofici de cosir”

                                                                               Pilar Rodeja / Olot, octubre 2024

 

L’Engràcia Cros va néixer a Olot el 7 de Juliol de 1944, per tant aquest any va complir 80 anys; als dinou anys es va casar amb l’Ernest de Sant Jaume de Llierca; d’aquesta unió en va néixer la seva filla Imma amb la que se sent molt unida i també té un gran afecte pel seu gendre Rafael; la seva néta, la Mireia, ja té 21 anys; com totes les àvies l’Engràcia sent una estima desmesurada per la seva néta.

El seu caràcter lluitador i el seu esperit emprenedor van fer que aconseguís un dels seus grans somnis, crear el seu propi cosidor que va tenir un prestigi merescut i per tant, molta clientela; el seu èxit en el negoci li ha aportat moltes satisfaccions tant a nivell professional com personal.

 

Des de ben petita ja t’agradava cosir?

Doncs no massa, quan anava a l’escola del Cor de Maria recordo que no m’agradava gens fer les labors que ens ensenyaven les monges, els hi ho vaig comentar i en lloc de cosir em deixaven llegir en veu alta a les altres companyes, els llegia capítols de les novel·les que tenien a l’escola; com a anècdota divertida diré que a classe acostumava a llegir els llibres de text de cap per avall i me’n sortia prou bé; a vegades quan trobo alguna de les companyes d’escola encara m’ho recorden.

 

Quan va ser que vas començar a tenir interès per la costura?

Quan tenia 14 anys el pare em va aconsellar que anés a cosir a casa d’una modista que era la dona d’un conegut seu, es deia Dolors, allà va ser on va començar tot, allà em vaig començar a entusiasmar per aquest ofici; tot el que feia m’agradava tant que treballava més hores del compte perquè no trobava mai el moment de plegar; vaig aprendre molt i tot ho aprenia molt ràpid; la modista em deia que jo tenia un do per la costura.

La Dolors va haver de marxar uns mesos a França per uns assumptes personals i em va deixar totes les peces tallades i preparades perquè jo donés les instruccions a les noies del cosidor.

 

Apart de cosir amb la modista vas fer algun curs per augmentar els teus coneixements?

Als 16 anys vaig anar a aprendre “El Corte” amb la Pilar Mata, quan vaig acabar el curs la modista ja em va donar més responsabilitat al seu cosidor, a partir de llavors ja em deixava tallar les peces de roba.

Als 16 anys també va ser quan vaig conèixer l’Ernest, vam començar a sortir junts i al cap de tres anys ens vam casar.

 

A quina edat vas tenir el teu propi cosidor?

Al principi quan vaig començar a cosir per l’altra gent ho feia a casa meva, tot va començar quan una senyora em va demanar si li podia fer un vestit,  jo llavors encara treballava amb la modista, després d’aquell vestit em van arribar altres peticions i vaig començar a tenir més clientes que reclamaven els meus serveis de cosidora.

Va ser als 20 anys quan em vaig decidir a crear el meu propi cosidor; vaig buscar un local fora de casa i allà vaig iniciar el meu negoci; per mi l’ofici de cosir va ser com trobar la pedra filosofal.

Vaig canviar tres vegades de local però el tercer va ser el definitiu, el tenia a la Plaça Major, damunt la botiga de l’Esquirol; des del principi vaig tenir dues treballadores que m’ajudaven i també vaig tenir unes quantes noies que venien a aprendre a cosir i també aprenien “el Corte”; érem una bona colla.

 

Què creus que és necessita per saber cosir?

Per mi el cosir és una combinació de càlculs matemàtics, creativitat i també molta paciència, però quan treballes en el que més t’agrada els resultats solen ser bons i satisfactoris.

Vaig tenir les mateixes clientes durant molts anys, això vol dir que estaven satisfetes amb les peces de roba que m’encarregaven; m’agradava treballar bé i també fer-ho amb robes de molt bona qualitat; comprava les teles a les cases més prestigioses de Barcelona perquè els seus teixits eren excel.lents; treballava amb les següents firmes: Elegance, Cadena, Chamonix, Santa Eulàlia i Gratacós ; i els botons els comprava a Ramon Santaeulària també de Barcelona.

 

Has comentat que totes les peces que cosies eren per senyores o per  nenes, però no hi va haver mai cap senyor que t’encarregués alguna peça?

No vaig tenir mai cap encàrrec de cap senyor, totes les peces de roba que confeccionava eren exclusivament destinades al sexe femení.

Quan les clientes venien al cosidor a fer-me algun encàrrec, la majoria ja venien amb una idea clara del que volien però altres vegades em demanaven consell i jo els ensenyava les revistes d’Alta Costura i de Prêt-à-porter perquè triessin el que més els hi agradava.

Per tant vaig cosir un gran ventall de models; vaig cosir vestits de carrer, vestits de nit, vestits de núvia, de comunió, de festa, etc.

Quan alguna de les meves clientes havia d’assistir a algun acte important venia al cosidor a fer-me l’encàrrec de la peça de roba que volia lluir.

 

Tens alguna anècdota que t’agradés comentar de quan feies de modista?

D’anècdotes n’hi van haver algunes però per mi és bastant significativa la que comentaré ara; quan venien les Festes del Tura tenia molts més encàrrecs que es sumaven als que ja tenia pendents i això feia que hagués de treballar més hores per poder acabar la resta de comandes; per fer-ho possible havia de treballar algunes nits durant les festes i mentre jo anava cosint al meu cosidor sentia la música de l’orquestra que tocava aquells balls tan engrescadors i la remor de la gent que ballava a la plaça.

 

Quan va ser que vas tancar el teu cosidor?

El cosidor el vaig tancar l’any 2005; però des d’aleshores no he parat mai de cosir, em faig totes les peces de roba i també en faig per la meva família; perquè cosir és el que més m’agrada i ho seguiré fent fins que no pugui.

 

Quan va ser que vas venir a l’Associació de la gent gran per ensenyar les classes de costura?

Ara ja fa uns 7 anys que ensenyo a cosir aquí a l’Associació de la gent gran, hi vinc dos dies a la setmana i cada dia faig 2 classes de dues hores cadascuna;  a casa mi sentia molt sola i necessitava sortir i relacionar-me amb altra gent; un dia vaig venir a parlar amb el gerent, el senyor Josep Rigall, i li vaig comentar que si mai necessitaven algú que ensenyés a cosir  m’ho fes saber; al cap de poc temps la persona que ho estava fent, que precisament havia sigut alumna meva, va tenir un problema personal i no va poder continuar amb les classes; va ser llavors quan jo la vaig substituir.

Des de llavors estic aquí ensenyant el que més m’agrada a les noies o senyores que volen aprendre de cosir, intento deixar totes les peces tallades i preparades perquè les puguin cosir mentre fem la classe, gaudeixo molt fent aquesta feina perquè faig el que sempre m’ha agradat i també perquè el tracte humà que tinc amb elles m’omple de gran satisfacció.

 

Molta salut i anys de vida Engràcia, espero que puguis continuar gaudint d’aquest ofici de cosir que tantes satisfaccions t’ha aportat al llarg de la teva vida.

 

Informació addicional