Rita Fernandez

RITA FERNÁNDEZ GUILLÉN   “Encara cuino patates d’Olot pels fills i alguns veïns, a centenars”

Joan Oller / Olot, maig del 2022

La Rita va néixer a Girona l’any 1931. Va créixer fent de pastora cuidant cabres a Osor i des de petita va anar d’aquí cap allà... fins que per casualitats de la vida i com qui diu sense voler va venir a parar a Olot. Ha fet feines de tota mena, però de seguida va descobrir la seva afició per la cuina, que no ha abandonat mai.

Què recordeu de quan éreu molt petita?

... de Girona vam anar a Viladrau i d’allà vam anar a petar a les mines d’Osor. El pare era miner, ja havia treballat de miner abans de la guerra. Aleshores teníem ramats i el meu germà i jo anàvem a cuidar les cabres mentre el pare treballava a la mina. Quan el pare plegava venia a casa i nosaltres anàvem a col·legi. Llavors jo tenia 10 o 11 anys i el meu germà dos menys que jo. A la mina feien tres relleus, un al matí, un a la tarda i un altre a la nit. Quan el pare feia el relleu de nit, ell treia el ramat i nosaltres anàvem a col·legi, i quan treballava de dia llavors ens tocava treure el ramat a nosaltres.

El pare va haver de plegar de la feina perquè va agafar el mal de la mina, la silicosi, aquella malaltia que no els deixa respirar, i llavors el van col·locar al despatx. A la mina va coincidir amb molts homes amb el seu mateix cognom i per això el coneixien pel pariente.

Com és que vinguéssiu a Olot?

Després vaig anar a Girona a fer de mainadera d’un comandant. Però, als 16 anys m’agradava més la cuina que la mainada i vaig treballar en un celler molt gran de Girona. Jo li vaig demanar al meu pare que volia anar a França, perquè vaig sentir dir que allà s’hi vivia molt bé, però el meu pare em va dir que no. ‘Doncs, a la costa’, li vaig dir jo... però no sé per quina raó em va portar a Olot. I vaig venir a parar a la Fonda Figueres. Allà hi feia normalment els llits, perquè tenien moltes habitacions. Hi vaig estar uns quatre anys, ben bons, fins que vaig començar a festejar. Però quan hi havia batejos, comunions... jo no podia sortir i el xicot s’enfadava.

I com ho vau arreglar?

Llavors vaig anar a una fàbrica que en deien el Crit, que feien mitjons al barri de Sant Miquel. A més a més ajudava una senyora que feia cuit i tenia conills, que havia de portar a primera hora del matí a marcar al mercat per poder-los vendre a la botiga.

Poc després us vau casar...

Em vaig casar al Tura amb Jordi Roca, que era fuster i li encantava el cine. Va menar durant 30 anys la màquina del Núria. A ell li agradava molt el cine i a mi gens. A mi m’agradava anar a ballar, era molt avorrit el cine. Hi entrava i tot era fosc... jo en marxava corrent. Quan en buscaven, ja sabien on era, no havien pas de buscar gaire. Quan estava a Girona treballant al celler, només havien d’anar fins la piscina de Girona i allà era jo, ballant com una desesperada. A Olot anava a ballar sobretot a l’Ideal, també anava al Centre Fontanella i a la Indústria...

I abans de fer de cuinera?

Vaig treballar a la Cooperació, quan encara era a vora d’aigua, al costat del pont de Santa Magdalena, i més tard quan era allà on és ara la plaça de Catalunya. De casada, quan ja tenia el nen, encara hi anava a buscar gènere, mitjons... per treballar a casa. Llavors a Olot hi havia molts soterranis amb gent feinejant, que s’intuïen per les finestretes que donaven al carrer i pel soroll de les màquines que s’escoltaven des de fora. Les dones gairebé totes tenien una màquina a casa seva, i se sentia el zas-zas de les tricotoses. En lloc de fer-ho a la fàbrica, treballaven a casa durant les hores que podien, i així podien cuidar de la mainada...

I en aquest moment va començar la vostra feina de cuinera professional?

Abans de venir aquí –que llavors en deien la Llar del Pensionista– tenia la cafeteria del Gridó. I després de la Llar vaig posar un negoci de plats cuinats per emportar. Això era al carrer Sant Josep de Calassanç. També vaig estar tres o quatre anys de cuinera a la clínica del Tura. El que a mi m’agrada i sempre m’ha agradat molt ha estat cuinar. Encara faig i congelo patates d’Olot pels meus fills, veïns i coneguts, a vegades a centenars.

Quan em van oferir això, la feina a la Llar, al principi només era de cafeteria. Quan jo tenia els plats casolans hi havia molta gent d’Olot que anar al restaurant de la Deu era un luxe, només podien anar-hi els rics. ‘Que ens cuinaràs alguna cosa?’, em deien aquí a la Llar. ‘Sí, sí, ja us ho faré no cal pas que us amoïneu’, els deia jo. El preu també era molt diferent. M’ho van deixar fer i, si s’havia de comprar plats o coberts, jo els comprava...

O sigui, una joia...!

Jo estava a la cafeteria, però també cuinava i els feia el menjar, ara un arròs ara una altra cosa... Sembla que algú es va queixar, però l’administrador de Girona els va dir: ‘Però si heu trobat una fortuna, que aquesta dona sàpiga cuinar i que vulgui fer-ho...’. Dissabte i diumenge, el que és ara el menjador era ben ple. Entre setmana, l’espai estava més reservat per jugar a cartes. Fins i tot hi feia algun sopar. No me’n recordo pas del que costava, però el preu ja venia reglamentat i veníem més barato que els bars.

En una ocasió vaig haver d’anar a Múrcia per qüestió d’una herència i vaig haver de deixar el bar. Vaig haver de demanar permís per marxar vuit dies i vaig deixar un cambrer, el millor d’Olot, a compte meva. I quan vaig ser a Múrcia vaig dir al meu home: ‘Ara que som aquí, anem fins a Madrid, a parlar amb el jefe gros de totes les llars del pensionista’. I hi vam anar. Jo li vaig fer algunes preguntes i li vaig demanar com era que no em volien donar vuit dies per arreglar els papers a Múrcia... i que si un dels meus fills tenia un atac d’apèndix, per exemple, jo no podria obrir el bar. ‘Hombre, y yo tampoco’, em va contestar. I com és que em van fer comprar els vasets de carajillo, quan em van caldre per al bar, o els avis s’han de comprar les baralles per jugar a cartes? ‘Nosaltres els castellans no tenim carajillos, però tenim tallats, amb el mateix got’, em va dir. I em va acompanyar en un soterrani immens, ple de tot, de vasos de tota mena, de centenars de jocs de cartes... ‘Vostè no ha de pagar res’, em va dir.

I aquí us vau jubilar?

No, després va ser quan encara vaig obrir l’establiment de plats casolans. Feia dinars aquí per a les dones que plegaven a les 12 i començaven a les 2. Vaig obrir el local amb el rètol de “Plans casolans” al carrer sant Josep de Calassanç, al costat de l’actual Ansat (en aquell temps, el Quixot). La cuina m’agrada molt, m’hi passaria la vida.

D’aquella pastora que guardava cabres n’ha sortit tot això...

Estic molt satisfeta dels meus quatre fills, que son una meravella, i entre tots ha sortit també una cuinera molt maca, que ja fa una colla d’anys que treballa a Les Cols. En Manel de les Cols venia a dinar a casa, quan era solter, i quan es va casar amb la Fina, ella li va dir que volia posar un restaurant. Ell li va respondre que sabia d’una nena que els aniria molt bé. I, sí senyor, se me la va emportar ara fa 31 anys.

Però per bé... !?

I tant... Jo també hi havia treballat a Les Cols, però quan vaig fer els 60 anys vaig plegar. I encara cuino. Estic sola, però he de cuinar... Faig per exemple sopa de carabassa, doncs en faig per tres dies... i a la nevera!

Doncs, bon profit!