SERVANDO SOLANILLA

“La feina de conserge al club de jubilats Sant Jordi em va aportar moltes satisfaccions tant a nivell professional com personal i també hi vaig fer molts amics”

Pilar Rodeja / Olot, febrer 2025

En Servando va néixer el 4 de setembre del 1939 al poble de Portaspana, a la província d’Osca, és fill del Servando i l’Elena, d’aquesta unió van néixer 3 noies i un fill, que és ell mateix. Les tres germanes eren més grans que ell, els seus noms són Irene, Maria Rosa i Pepita. L’any 1967 en Servando es va casar amb l’Amèlia i van tenir un fill que es diu Servand i una filla, la Lola. El seu fill es va casar amb la Iolanda i d’aquesta unió va néixer el seu nét Amat i la seva filla es va casar amb en Jaume. Com tots els avis en Servando té una especial estimació pel seu nét i també per tota la seva família.

El Servando ha sigut un treballador incansable i també molt competent en les diferents feines en les que va treballar. Les seves habilitats socials com a conserge del Club de jubilats Sant Jordi, treballant conjuntament amb l’Assistenta social, la Margarita, i amb la junta de col.laboradors, li va permetre afrontar i dirigir amb eficàcia les demandes de l’entorn social d’un club de jubilats.

Ens pots explicar com va ser la teva infància?

La meva infància va transcórrer al poble petit de Portaspana, un poble que estava format per 5 cases entre elles la nostra que era la casa Gaspar, tot i ésser un poble tan petit també tenia església pròpia. Quan jo hi vaig viure només estaven habitades dues de les cases, la nostra i la casa Montanuy.

El poble està situat a 5 kms de distància de la població de Graus. Vam tardar molt a anar a escola perquè per anar a peu a Graus hi havia una distància considerable. Els pares feien de pagès i nosaltres els ajudàvem en el que podíem.

A l’edat de 7 anys per tal de que pogués estudiar a l’escola de Graus; que s’anomenava Joaquin Costa; vaig anar a viure a casa d’una cosina de la meva mare. Allà m’hi estava de dilluns a divendres i els caps de setmana anava a casa a peu. El meu pare m’acompanyava tant quan hi anava com quan tornava, fèiem un trajecte d’una hora. Els caps de setmana ens dedicàvem a ajudar els pares. Quan jo ja havia complert els 18 anys tota la família es va traslladar a viure a la població de Graus.

Quan va ser que vas començar a treballar?

Quan tenia 16 anys vaig anar a treballar a l’empresa Hilaturas del Ésera a Graus, l’empresa estava molt a prop del riu Ésera, d’aquí venia el seu nom. Hi vaig treballar 9 anys. Primerament l’horari que fèiem era de 8 del matí a les 19h, el migdia paràvem una hora i mitja per dinar. Aproximadament al cap d’un any, la direcció de l’empresa va canviar i després treballàvem a torns de 12 hores cadascun, cada mes canviàvem el torn. El primer any l’encarregat que teníem era d’Olot, es deia Joan Vilanova Pericás, que era germà de l’àrbitre de primera divisió Joaquim Vilanova Pericás. El nostre encarregat no tenia cap mitjà de transport i jo el recollia a la Fonda Samblancat amb la bicicleta i anàvem tots dos a la feina.

Quan encara treballava a la filatura vaig complir els 21 anys i vaig haver de fer el servei militar, vaig tenir la sort de poder-lo fer a Graus, lloc on tenia el campament l’Artilleria número 29 d’Osca.

En aquell temps el meu cunyat, en Jose Peré, que estava casat amb la meva germana Irene, m’havia contactat sovint perquè volia que vingués a viure a Olot i anés a treballar a la seva empresa, la que va muntar juntament amb en Francisco Hortalà, l’empresa es dedicava a la manipulació i la distribució de tòfones, el nom de l’empresa era HOPESA.

Em vaig decidir a fer el pas i venir a viure a Olot, vaig marxar el dia 11 de novembre de 1964. Recordo molt bé aquesta data perquè era la fira de Lascuarre i aquell matí vam anar de cacera amb el meu cunyat Jose Peré, en Francisco Hortalà i amb altres persones que havien vingut des d’Olot, hi venien força sovint a la comarca del Ribagorça per anar a caçar.

Havent dinat vam iniciar el viatge cap a Olot en companyia de tot el grup. Recordo que vam arribar força tard aquell vespre. Vaig anar a casa dels meus cunyats, a casa seva hi vaig viure fins que em vaig casar.

Amb la teva dona, l’Amèlia, quan us vau conèixer?

La vaig conèixer l’any 1962 a Graus, ens vèiem per les festes majors i al cap de poc d’haver-nos conegut vam començar a sortir junts.

Quan vaig venir a Olot ella encara va tardar un any a venir cap aquí, va ser el juliol de 1965. Va venir perquè en Francisco Hortalà, el soci del meu cunyat, buscava una dependenta per treballar a la seva fleca del carrer de Sant Rafael. Mentre jo treballava a Hopesa amb les tòfones ella ho feia a la fleca venent pa, hi va treballar 6 anys, fins al tancament del negoci. Després va muntar una perruqueria pròpia, ofici en el que ella ja havia treballat quan era jove, la perruqueria la vam tancar el dia de la seva jubilació.

Ens vam casar al cap de poc d’haver arribat l’Amèlia, va ser l’abril de 1967, tota la família va venir a Olot al nostre casament. Ens vam casar a l’església de Sant Esteve i vam fer l’àpat al restaurant La Moixina.

Com et vas sentir quan vas arribar a Olot, un poble amb costums ben diferents i una llengua que no coneixies?

Vull fer una especial menció al bon acolliment que vaig tenir per part de tota la gent d’Olot amb qui em relacionava, tant a la feina, com a les botigues on anava a comprar. El mateix li va passar a l’Amèlia quan ella va arribar, en tenim un bon record de la bona acollida que ens van fer els olotins.

Passats els primers dies, vaig anar a visitar el que havia sigut el meu encarregat a Hilaturas del Ésera, en Joan Vilanova, que llavors ja havia tornat a viure a Olot.

Quan vaig viure amb la meva germana Irene i el meu cunyat m’hi vaig sentir com a casa des del primer dia. Quan va arribar l’Amèlia, ella va anar a viure a casa d’una senyora que es deia Argemira que vivia al carrer Mulleras, allà hi va viure fins que ens vam casar l’abril de 1967.

I pel que fa als costums ens hi vam adaptar de seguida i amb el català també ens hi vam habituar, el vam anar entenent i més tard també el vam parlar.

Voldria comentar que ja fa 54 anys que visc al barri de Sant Francesc, quan hi vam anar a viure amb l’Amèlia ens hi sentíem molt a gust. Al cap de poc temps ens sentíem tan integrats amb el barri que amb quatre veïns més vam decidir crear l’Associació de Veïns del Barri de Sant Francesc. He format part d’aquesta associació durant 30 anys, durant els quals, juntament amb els altres companys, vam participar activament en l’organització de la Festa Major del Barri que es celebra el primer diumenge d’Octubre, també vam organitzar l’esmorzar de primavera que es fa durant el mes de maig, és un esmorzar de forquilla. La nit bona, la nit de Nadal, es feia una missa a les 12 de la nit, era una missa cantada i després fèiem una xocolatada popular amb coca pels assistents, aquests últims anys en lloc de la missa es fa una cantada de nadales i després no hi falta la xocolatada amb coca inclosa.

Puc confirmar que durant aquests 30 anys he participat activament fent la xocolatada de la nit de Nadal.

Parlant de l’empresa Hopesa, ens podries explicar on obtenien les tòfones que venien als clients?

Les tòfones es compraven fresques als mercats de Morella, Graus i Vic. A Hopesa les manipulàvem, les envasàvem i les fèiem arribar als clients.

També hi havia venda de tòfones fresques que fèiem arribar via ràpida als clients, les solíem enviar amb tren, la majoria dels clients eren francesos perquè a França la tòfona és un producte molt valorat i que es comercialitza molt bé al nostre país veí.

Als seus inicis la venda de tòfones era la principal activitat de l’empresa Hopesa, més endavant també es va dedicar a la comercialització i venda de bolets i de plats cuinats. Hi vaig treballar 18 anys fins el dia del seu tancament.

A quins altres llocs vas treballar quan vas plegar d’Hopesa?

Vaig treballar 4 anys a l’empresa Embotits Turon, vaig haver de plegar aviat a causa d’un problema de salut, el motiu eren les baixes temperatures a les que havíem de treballar, el metge em va recomanar que canviés de feina perquè si no ho feia la meva salut se’n ressentiria.

Pocs dies després de la recomanació del metge em va succeir una anècdota que va donar un gir important a la meva vida professional

Anava caminant pel carrer i davant meu hi tenia dues persones grans que estaven parlant d’un tema que em va cridar molt l’atenció. Estaven comentant que la Caixa de Catalunya havia comprat una planta de l’edifici Ideal perquè tenia la intenció de crear un Club de Jubilats.

Aquesta notícia em va venir com l’anell al dit, perquè necessitava canviar de feina i volia saber si hi havia cap possibilitat que en trobés en aquest club de jubilats.

Sense pensar-m’ho dues vegades em vaig dirigir immediatament a l’entitat de Caixa Catalunya, vaig entrar i vaig demanar si podia parlar amb el director. El mateix director, el Sr. Josep Balzac, em va rebre al seu despatx i em va demanar en què em podia ajudar.

Li vaig comentar la conversa que havia sentit i li vaig demanar si era cert, d’entrada es va quedar una mica sorprès que la noticia de la compra del local s’hagués expandit tan ràpid. Em va confirmar que era cert però que encara es trigaria un any o més a començar l’activitat del club de jubilats.

Em va informar que d’aquest tema se n’ocupaven des de la seva central de Barcelona. Em va donar l’adreça per tal que els fes arribar un escrit amb la meva sol.licitud de feina per treballar al Club de Jubilats Sant Jordi.

Abans però vaig obrir un compte a nom meu i de l’Amèlia a la mateixa Caixa Catalunya d’Olot, de la qual vaig ser client fins que va passar a ser l’entitat BBVA i encara ho continuo sent.

Ens pots explicar com vas a aconseguir la feina de conserge al club de jubilats Sant Jordi?

Al cap d’uns mesos d’haver enviat la meva petició de feina a Caixa Catalunya, vaig rebre una trucada des de Barcelona demanant si em volia presentar a les proves de selecció per la feina de conserge.

Vaig estar molt content d’haver rebut resposta a la meva petició i em vaig presentar a les proves. Al cap de poc em van fer saber que m’havien seleccionat a mi. Aquesta va ser una noticia que em va alegrar moltíssim.

Per tant, vaig entrar a treballar com a conserge al club de Jubilats Sant Jordi l’any 1987. Hi vaig treballar 17 anys fins el dia de la meva jubilació, l’any 2004.

Ens podries explicar quines van ser les tasques més rellevants que vas dur a terme al club de jubilats?

Voldria comentar que entrar a treballar de conserge al club de jubilats em va canviar la vida. Vaig treballar conjuntament amb la Margarita, l’Assistenta social, així com amb la junta de col.laboradors per fomentar la interacció social de les persones que venien al cub de jubilats, promovent activitats que les ajudessin a relacionar-se amb els altres i així evitar el sentiment de solitud tan habitual en aquesta etapa de la tercera edat.

Vam celebrar moltes festes, el mes de gener celebràvem la festa de Sant Antoni, el mes de febrer la festa de Carnaval, el març la festa de Sant Josep, l’abril la de Sant Jordi, el maig celebràvem la festa de la Rosa, fèiem un concurs de roses; la floristeria Margot escollia la rosa més maca; que sempre tenia premi. El mes de juny celebràvem la festa de Sant Joan, el mes d’octubre celebràvem la Castanyada i el Novembre es feia la festa de la vellesa en la que s’homenatjava l’avi i l’àvia més gran i paral·lelament també homenatjàvem les parelles que feien 50 anys de casats.

Parlant de la festa de la Castanyada voldria comentar que un any vam fer 1500 panellets, en vam fer de 5 classes diferents, és a dir que vam fer 300 panellets de cada classe, als socis els en donàvem 5 perquè assaborissin les diferents varietats. L’anècdota va ser que vaig portar la cuina de casa que tenia el forn elèctric i al mateix club de jubilats vam anar fornejant plates i més plates de panellets, allò semblava que no s’acabaria mai però finalment els vam coure tots.

El mes de desembre celebràvem la festa de Nadal i també la de Cap d’Any. Vam moure fils perquè al Club de Jubilats s’hi pogués celebrar el sopar de cap d’any amb el corresponent ball. Ens van donar l’aprovació i puc confirmar que el sopar de cap d’any el vam anar fent una colla d’anys més fins que el Club de Jubilats Sant Jordi va finalitzar la seva activitat com a club de jubilats.

La primera setmana de l’any fèiem un berenar amb xocolatada inclosa pels néts dels socis que venien acompanyats pels seus avis o àvies.

Apart de les activitats festives que acabo de mencionar també en fèiem moltes altres d’entre les quals destaco les següents:

Des del taller de costura vam promoure fer vestits de paper que confeccionaven les sòcies del club, es van fer uns vestits molt elaborats i amb una qualitat excepcional, el primer vestit que es va fer va ser el de l’emperadriu Sissi. Diverses vegades l’any anàvem a altres clubs de jubilats a fer desfilades de vestits de paper i els altres clubs també venien a Olot a fer les seves desfilades.

Una altra activitat que també es duia a terme des del taller de costura eren els cursos de patchwork.

També fèiem tallers de cuina, entre d’altres una de les cuineres que va venir a fer els tallers va ser la Fina Puigdevall del restaurant Les Cols.

Vam crear una coral i fèiem trobades de corals anant a cantar a diferents clubs de jubilats, vam actuar al Palau de la Música cantant conjuntament amb altres corals.

També havíem fet obres de teatre que es representaven al mateix Club Sant Jordi, una d’elles era l’obra “Gente Bien” de Santiago Rusiñol.

Cada mes fèiem sortides d’un dia i altres vegades fèiem estades més llargues; solien ser de deu dies, vam anar a Sant Salvador de Comarruga i a Calafell. També havíem organitzat viatges arreu d’Espanya i d’Europa.

Quan va ser que vas començar a participar en les activitats de l’Associació de la gent gran?

Quan em vaig jubilar als 65 anys va ser quan amb la meva dona ens vam fer socis de l’Associació de la gent gran. Però no hi vam venir a participar de les activitats fins uns anys més tard. Passat aquest temps veníem a ballar amb la dona i també veníem al sopar de Cap d’Any. Malauradament ara hi he de venir tot sol perquè la meva dona no està gaire bé de salut.

Les tardes, quan no estic amb ella, és quan vinc a l’Associació a trobar-me amb amics i amigues, vinc a conversar amb ells i elles i passem l’estona jugant a cartes. Alguns d’aquests socis amb els que em trobo cada tarda també havien sigut socis del Club de Jubilats Sant Jordi, per tant la nostra amistat ja ve de lluny.

Servando, molta salut i anys de vida per continuar gaudint de la companyia de la teva família, del teu nét Amat i de les amigues i amics que cada tarda t’acompanyen al voltant de la taula per jugar.